Escribir sin prestar atención al SEO

con No hay comentarios

Ya es hora de publicar aquí algo que no tenga que leerse con una finalidad informativa ni de posicionamiento, sino simplemente por el placer de ofrecer algo de lectura breve y entretenida.

Gracias a mi participación en el Taller de Escritura breve de la biblioteca he conocido a unos compañeros de relatos con mucha imaginación y más ganas de sacarla a relucir.

Quién ha leído y guiado en todo este tiempo nuestras ideas, más o menos acertadas, es la escritora Susana Hernández a la que agradezco su paciencia y buena disposición.

A continuación puedes leer, si quieres, el relato Lola i Jaume escrito en cadena por cinco de nosotros, por estricto orden alfabético: Joan Gimeno, Mercè de Haro, Marc Moreno, Magda Nadal y Mari Vera. Está escrito en catalán.

RELAT LOLA I JAUME

1. Introducció

Va arribar al pis precipitadament, va obrir la porta i es va dirigir cap a la cuina, a agafar la bossa amb el pícnic que la Lola havia preparat per al viatge i havia oblidat d’agafar de la nevera.

En passar pel menjador, va reconèixer la lletra de la Lola en una nota a sobre de la taula, i la va llegir, encuriosit:

Joan, me’n vaig de viatge, necessito pensar i no pensar alhora.

No sé dir-te quan tornaré, podria ser dilluns com podria no ser mai més.

Ja fa temps que sospites que hi ha un altre home a la meva vida, t’ho confirmo. Tenim ganes de provar a tenir una vida en comú, superar aquesta clandestinitat.

Si us plau, no em busquis, aprofita el temps. Sense rancúnies.

Una abraçada.

Lola

En Jaume va quedar congelat, amb la bossa de menjar a la mà. La Lola semblava que tenia ganes d’allargar aquell cap de setmana amb ell, i de quina manera! I ell no en sabia res de la veritable intenció d’ella en suggerir passar més temps junts…

Com l’havia enredat!

De sobte, aquella tarda assolellada de juny i la previsió de passar un cap de setmana relaxat de sexe i luxe amb la seva estimada acompanyant s’havia trastocat.

La Lola l’havia advertit de que es donés pressa, perquè el seu marit tornava de l’empresa a dinar sobre aquella hora. Ell va tornar a sortir, mirant de no fer soroll perquè la veïna del davant estava sempre pendent del que passava a l’altra banda del replà. Tot baixant les escales no podia deixar de pensar-hi…la sorpresa inicial anava deixant pas a la ira i la decepció…

Per qui l’havia pres, la Lola? No tenia cap intenció de canviar la seva vida d’un dia per l’altre, i encara menys de viure en parella amb ella. Feia uns mesos que havia sortit de compartir pis amb els idiotes dels seus companys de carrera i ara es ficaria al pis nou una dona? Ni pensaments…

Va decidir no fer-li una escena allà mateix, i se li va fer molt difícil amagar la diferència entre la persona que havia pujat a buscar el ditxós pícnic i la que n’havia baixat.

–Has vist? Hi ha les croquetes que tant t’agraden –va dir ella en rebre’l al cotxe. Al meu marit també li he deixat unes quantes per dinar, sempre li han agradat les meves croquetes, recepta de la meva mare.

–He anat de pressa, però si que m’ha semblat sentir-ne el flaire a la cuina en agafar la bossa –va respondre ell molt pausadament, mirant la carretera per a evitar creuar la mirada amb ella–. Li va posar la mà dreta a la cuixa, va somriure tot el que va poder i va afegir

– No parlem del teu marit quan estem junts, ja ho saps.

–Perdona, tens raó.

«Ja sap ella per què en parla, perquè sap que està a punt de trobar la nota»  pensava en Jaume mentre conduïa per les corbes del Garraf. Hi havia un túnel per estalviar-se-les, però amb el seu cotxe en gaudia més, d’aquestes carreteres.

–Explica’m com se t’ha acudit d’anar al Penedès, aquest cap de setmana? –va preguntar en Jaume a la Lola, perquè sabia que això la  mantindria entretinguda, a ella li encantava explicar-ho tot amb pèls i senyals.

–Doncs sabia que la Marga, la meva companya de ioga, havia passat un finde de visitar caves i bons restaurants al Penedès, així que em va passar l’adreça web i….

Ell ja no se l’escoltava, necessitava pensar com es presentava ara el cap de setmana. Es podia presentar en Joan i fer una escena allà on anaven? O el pobre infeliç es menjaria les croquetes i faria com si res tot esperant el dilluns, tot enganyant-se a ell mateix?

De qui no dubtava en la seva resolució era de la Lola, si ella no volia tornar a casa dilluns no hi tornaria, no era una cagadubtes com el seu marit.

Encara que a la nota havia suavitzat el to amb el «podria ser dilluns» , era ben clar que no pensava tornar dilluns, perquè si no no hagués afegit «si us plau no em busquis», allò no era un caprici per a posar a prova el seu matrimoni, era una declaració d’intencions sense grisos que matisar.

relato Lola i Jaume

I a ell, principal implicat a la seva «nova» vida, no li n’havia dit res, RES, REEEEEEEE…

No se’n va adonar, però agafava amb més força el volant i estava accelerant, el sol del capvespre li entrava als ulls i l’obligava a tancar-los.

2. Segona Part

«Ves parlant, ves fent, que jo aniré pensant». En Jaume no es podia treure el Joan del cap.

“Què t’ha fet prendre aquesta decisió de deixar el teu home?

Tal com li posaves a la nota, és definitiu. Mai m’havia plantejat res seriós amb tu. Tampoc sé què ha fet que tú t’ho plantegis. No t’he donat peu. Sí, és clar, ens avenim molt; som companys de feina; estem junts tot el temps lliure que et deixa la teva vida de casada, però a mi aquest temps ja m’està bé; no necessito més.

No em veig vivint amb tu. A més a més, cada vegada que penso en el pobre Joan, m’agafen ganes de trucar-lo i dir-li que no, que tu, la seva dóna, marxes un cap de setmana per trencar la rutina matrimonial, però que diumenge a la nit et tornarà a tenir a casa, amb ell. Que no es preocupi, que tot estarà igual.

No sé si li vull dir a ell per a la seva tranquil·litat o per a la meva pròpia.”

Però, a més a més, què pretén respecte a mi, donar-me la sorpresa diumenge a la nit dient-me: «Sorpresa, Jaume. He deixat el meu home i ja no me’n vaig. Em quedo aquí amb tu».

El paisatge de la carretera de les costes del Garraf els anava acompanyant, però ell estava prou aliè com per adonar-se dels reflexos brillants que encara es veien a l’aigua. Tant que li agradava anar a Sitges!

Li diria de parar allà per fer un volt; a veure si fora del cotxe li deia alguna cosa més sobre els seus plans.

–Parem i prenem alguna cosa? –va oferir ell.

–Si, com vulguis. Estàs bé? Fa estona que estàs molt callat. En què penses? –va preguntar ella.

Mentre baixaven del cotxe i caminaven cap al centre del poble per un carreró blanc i estret, ell li va respondre:

–No, res, en res en concret –va fer un petit silenci i va continuar–: Ja sé que sempre soc jo qui diu que no vull parlar del teu marit, però ara no podia evitar pensar en ell perquè, quan tu marxes, quin motiu li dones per justificar la teva absència?

Si és per feina, jo ho entendria una vegada, que t’ho poden demanar a l’empresa, això de treballar en cap de setmana, però aquesta no és la primera vegada que marxem de finde.

–I ara, què tens? Per què em surts amb això? T’hauré de donar a tu les explicacions que no li dono a ell?

–No, és clar que no. Perdona. Tens raó. No se què m’agafa. –En Jaume va adonar-se que ella no li aclariria les seves intencions.

Ella tenia raó; no havia de demanar-li res. Era ell, en tot cas, qui havia d’aclarir els seus sentiments cap a ella i saber fins on volia fer arribar aquesta relació.

Ara ja començava a estar una mica saturat de tant pensar. El que fa una nota! No hauria d’haver-la llegit.

Si no ho hagués fet, tot estaria com sempre: una sortida amb la Lola sempre era divertida i amena.

Van seure a la terrassa d’un bar. El cambrer de seguida els va portar uns cacauets i unes patates fregides, i va prendre nota del que prendrien.

Lola i Jaume capvespre

Ja s’estava fent fosc. Realment, en tot el viatge no s’havia sentit el mòbil d’ella. No havia sonat en cap moment. El devia portar sense volum o potser apagat.

Per l’hora que era, en Joan ja devia haver vist la nota que li havia deixat la Lola, si tal com ellla havia dit, ell anava a dinar a casa al migdia.

Per un moment es va imaginar ell com a marit llegint una nota així. Com t’ho pots prendre?

Què faria jo si em passés a mi? No era concloent la nota: o tornava o no tornava. Així d’absurd.

La terrassa del bar s’anava omplint de gent que ja sortia de festa aprofitant les nits agradables de juny.

–Ostres!, ara em quedaria aquí a passar la nit! Té tant d’ambient, Sitges. Sempre s’està bé, aquí –va dir la Lola–. Llàstima que demà tinguem ja el primer tast a Avinyonet, i des de Vilafranca a les bodegues tenim un tros. Vols que anem tirant cap a Vilafranca?

–Si, anem tirant. –En Jaume va anar a pagar la consumició i van marxar a buscar el cotxe.

Els envoltava la gentada que anava pels carrers.  La Lola estava contenta de sentir l’ambient dels carrers; sempre li havia agradat la gent i la festa.

En Jaume, per contra, no aconseguia deixar el seu cap en blanc i gaudir del moment, tal com estava fent la Lola.

3. Tercera part

–Jaume! –va cridar la Lola corrent cap a ell. En sentir-la, es va parar i es va girar–. He decidit que passem la nit aquí, no em veig capaç de marxar tot just ara que comença la festa a Sitges.

–Però, demà haurem de matinar molt si vols que arribem a temps al tast.

–Doncs matinarem! –I agafant-lo pel braç es van dirigir al centre a la cerca d’un hotel que pogués acollir-los aquella nit.

En Jaume es deixava portar, però de bon gust hagués marxat, no tenia cap interès ja per continuar amb la Lola, i no només aquell cap de setmana, tant de bo no sabés les seves intencions.

Va prendre una decisió, si aquella nit no li confessava el seu pla, la deixaria per sempre. Acabaria amb la relació. La sinceritat era un factor important.

Es va sorprendre davant d’aquell pensament, ell era el primer que jugava brut. Mai havia estat sincer amb la Lola.

Van arribar a un hotelet modest, la Lola va entrar il·lusionada, estava radiant. En Jaume es va apropar a la recepció.

–Hola, disposa de dues habitacions individuals? –La Lola el va mirar, sorpresa.

Mentre confirmaven la reserva, es van mirar, en Jaume havia pres la decisió. Tot s’havia acabat, era incapaç de fingir no saber res i seguir amb la paròdia.

La Lola va notar una fredor desconeguda en els seus ulls, fet que la va inquietar.

En Jaume li va donar les claus a la Lola.- T’espero en cinc minuts en el hall per anar a sopar, hem de parlar.

La Lola desconcertada, deixava les seves poques pertinences. Va retocar-se el maquillatge i va baixar ràpidament al hall. En Jaume la esperava amb cara de circumstàncies.

Un cop asseguts cara a cara en el menjador. La Lola va preguntar. – Que passa alguna cosa? No entenc res, es suposa que… – En Jaume la va tallar. – No ets capaç de sincerar-te amb mi, continues amb la farsa d’aquesta sortida. Quan penses confessar les teves intencions?

La Lola no entenia res. Evidentment el que menys s’imaginava era que en Jaume hagués llegit la nota destinada a en Joan.

– Si no t’expliques millor…

En Jaume estava a punt d’explotar:

– Jo he d’explicar-me millor? Doncs bé, si així ho vols, seré sincer amb tu. No t’has preguntat mai perquè vam començar a sortir? Ets divertida, estàs de molt bon veure per l’edat que tens…

Aquestes paraules la van ferir. La conversa prenia un to inimaginable fins llavors.

– Jo et seré sincer ja que sembla que tu no ho ets tant. Sóc gai.

La Lola va empal·lidir, no el creia, li estava prenent el pèl.

– Vaig apostar amb els meus amics que aconseguiria conquerir-te. Per què et vaig escollir? Simplement perquè estaves casada i això era garantia de que mai em demanaries seriosament un compromís. M’he esforçat molt perquè la meva fingida “masculinitat” no em delatés, no pots imaginar l’esforç sobrehumà que he fet. Però sempre hagués volgut ser actor, si Rock Hudson va aconseguir ser el mascle de Hollywood, perquè no podria aconseguir-ho jo?

4. Quarta part

La Lola va deixar anar una riallada sorollosa que va encomanar a la resta de comensals que eren al menjador. A en Jaume no li va fer gens de gràcia però, veient la resta de persones, va dibuixar un somriure de circumstàncies.

–Si us plau, vols parar? –li va demanar.

–Perdona, Jaume, però és que això que has dit m´ha arribat –li va contestar, ja reposada de l´atac de riure–. Mira, no em crec res del que has dit.

En Jaume va fer un intent de dir alguna cosa, però ella el va parar aixecant la mà com un guàrdia urbà.

–No, no, espera. No diguis res, que encara la cagaràs més. Mira, xato, un gai mai m’hagués dit que estic molt bé per a la meva edat. Jo estic molt bé i per la meva edat estic cañón. Deixa’m que t’ho expliqui: no ets ni el primer ni seràs l’últim amant meu, o sigui que una mica conec els homes, i a tu et van les ties, i molt. T’he notat dins meu, he gaudit quan em tocaves els pits i quan la teva llengua llepava els meus mugrons, he tingut la teva polla entre les mans dura com una pedra. I això, noi, no es pot fingir, no s’hi arriba per la concentració. T’ho ben asseguro.

En Jaume no tenia paraules, no sabia què contestar. La Lola l’estava deixant com una merda. Va voler contraatacar.

–Vaja, no sabia que fossis tan… promiscua.

Ella va pensar: “quina poca artilleria que tens. No hi ha res que molesti més a un mascle que el fet que sigui la dona el que se’l folli i no al contrari.”

–Doncs sí –va respondre la Lola–. Tant com un home.

Li estaven caient totes a la mateixa galta. Buscava com defensar-se.

–No em malinterpretis. El que volia dir és que la fidelitat no seria el teu fort –va dir en Jaume, satisfet.

–Et tornes a equivocar.

–Au va –va replicar amb condescendència.

–Et dic que si –va contestar la Lola–. He sigut fidel a cada un dels amants que han passat pel meu llit.

–I el teu marit?

–Ah, això ja és ben diferent.

–No em diguis. I per què?

–Doncs perquè –la Lola va fer una petita pausa per donar li encara més dramatisme a la resposta–, perquè el Joan sí que és gai.

En Jaume no sabia què contestar, ni on ficar-se. Remenava el cap dient que no.

–Pe, però… mai m’has dit res.

–Es què no n’has de fer res, dels acords que jo tinc amb el Joan.

–Però, aleshores, la nota? –en Jaume no se’n va poder estar de fer la pregunta.

–La nota? –va preguntar la Lola, despistada; es va parar a pensar un moment i va tornar a riure.

–Ah sí, la nota. No t’hauràs cregut que volia fugir amb tu? Per la mort de Déu. Aquesta nota fa anys què és a sobre la taula. Però que no has vist que el paper està groguenc. Això és un joc entre ell i jo que no penso explicar-te.

En Jaume estava avergonyit i confós. Ja no gosava parlar.

–Jo –va continuar la Lola– mai deixaré al Joan. L’estimo amb bogeria i ell a mi. És la millor persona que conec i mai el trairia. És culte, intel·ligent i divertit. No el canviaria per cap dels meus amants, i molt menys per tu.

En Jaume ja era una mena de piltrafa assegut a la cadira.

–Ara –va apuntillar la Lola–, amb el teu permís, vaig a l´habitació a buscar les coses, que me’n torno a casa.

5. Conclusió

En Jaume va dubtar uns segons, desconcertat, però va reaccionar tot just quan la Lola s’aixecava, i la va subjectar del canell. Ella el va fitar amb resignació i, amb una estrebada suau, se’n va deslliurar com si jugués amb un gat que es comença a posar pesat. En Jaume la va tornar a subjectar, ara amb més força. Tot just la que li mancava a la mirada, que pidolava en silenci.

–Espera, Lola.

I la Lola va esperar.

–Seu, sisplau.

I la Lola va seure.

–No era broma –va dir en Jaume, amb un cert aire de vergonya a les paraules.

–El què? –va preguntar la Lola, estranyada.

–Soc gai.

L’esguard d’en Jaume va traspassar el terra del restaurant, com si busqués un forat on amagar el cap com un estruç i evitar sentir una nova riallada de la Lola. Però ella no va riure. Tampoc no va reaccionar.

En Jaume va aixecar la mirada, demanant qui sap què, perdut en aquell neguit que interrogava la Lola esperant alguna resposta que no arribava.

–Jaume –va ser l’únic que la Lola va encertar a dir.

–No és broma.

–I què feies amb mi? Per què aquesta aventura? Els nostres findes, les escapades, les sessions de sexe. No em feia la sensació que fessis comèdia.

–I no la feia.

–I doncs?

–En Joan –va xiuxiuejar en Jaume.

–Com? –va preguntar la Lola, cada cop més torbada.

–En Joan –va tornar ell, amb un fil de veu.

–Quin Joan?

Silenci.

–En Joan? El meu Joan? –va preguntar la Lola, cada cop més atabalada.

–Estic enamorat d’en Joan.

–Jaume, per favor! No estem per jocs, ara.

En Jaume va esbufegar amb dificultat, com si no fos capaç de mantenir un ritme de respiració lògic. Va omplir els pulmons i va deixar anar l’aire de manera descompassada.

–Mira, Jaume, crec que te’n fots de mi. Marxo!

L’enuig de la Lola era prou visible, tot el contrari que en Jaume, que voldria desaparèixer i estalviar-se aquell mal tràngol. Però s’hi va obligar i, quan la Lola tornava a aixecar-se de la taula, ell va decidir continuar parlant per evitar que la Lola toqués el dos:

–He estat un parell d’anys veient-me amb en Joan –va dir en Jaume amb un to de veu tremolós i insegur.

–Com? –va preguntar la Lola, que no havia sentit el que havia dit en Jaume.

–En Joan i jo.

–Què? –va cridar la Lola, cada cop més intranquil·la.

–Què? –va demanar en Jaume, tímid, sense entendre la pregunta.

–Com que tu i en Joan?

El to de veu de la Lola era intimidatori i sever. En Jaume va dubtar la resposta.

–Estàvem junts –va dir ell, apocat.

–Em posava les banyes amb tu?

–Tu també li posaves les banyes a ell! Amb mi. I amb d’altres. M’ho acabes de dir, el fotimer d’amants que tens.

–No fotis!

–L’estimo –va quequejar ell.

La Lola va tornar a asseure’s. Els ulls oberts, gairebé sortint de les òrbites. Els nas arrufat. Una ganya desdibuixada als llavis. Però què coi dius, semblava preguntar a crits. Però no va dir res. Només es va mirar amb incredulitat en Jaume.

–Però ell no m’estima a mi –va afegir en Jaume–. Em va deixar fa uns mesos.

–Quants mesos?

–No cal.

–Fa uns mesos que tu i jo ens veiem. Quants mesos fa que en Joan et va deixar?

Silenci.

La Lola es frega la cara amb els palmells nerviosos d’unes mans que demanen alguna ocupació. Es grapeja els cabells un cop i un altre. Busca continuar aquella conversa, però no sap com.

–Per què? –fa ella,

En Jaume s’arronsa d’espatlles.

–Què pretenies? –hi torna ella.

Silenci.

La Lola s’aixeca, a poc a poc, i abans de marxar espera durant uns segons davant de la taula una resposta que no arriba. Quan ja enfila la porta del restaurant, sent la veu d’en Jaume:

–Podríem fer un trio.

La Lola s’atura a la porta, deixa anar la vista enrere i, amb amargor, somriu.

Las imágenes que acompañan a esta publicación son obra del fotógrafo profesional JMArenaza a quien tanto agradezco su colaboración.

¿Qué te ha parecido? Puedes dejar tus comentarios a continuación.

Dejar un comentario